IMITADORS

Dimecres, 29 d’agost de 2012

El Martiri de Sant Joan Baptista

2 Te 3, 6-10.16-18/Sl 127/Mc 6, 17-29

Som imitadors. No sols els còmics com els de Polònia, que es guanyen la vida fent imitacions de famosos, fent-nos riure tot portant fins a l’absurd la veu i els gestos dels nostres polítics; sinó que nosaltres també ho som, d’imitadors, potser no massa conscientment, però ho som.

Ho som quan som nens. Crec que és l’edat en què és més clar que som veritables “monos de repetició”. Ho imitem tot: els gestos, les maneres de qui tenim al voltant, les coses que fan els pares, tot! Qui no ha vist mai un nen o una nena imitant el pare o la mare fent la feina de casa, o com es vesteixen o pentinen? Crec que aquesta imitació és importantíssima, perquè va formant-nos com a persones. Per la imitació som capaços d’adquirir una llengua, de parlar i passem de caminar a quatre grapes a fer-ho drets sobre els nostres dos peus. Una imitació que ens humanitza.

Ho som, d’imitadors, en la nostra adolescència. Sols que els nostres models deixen de ser el pares (que són criticats) per a ser la gent de fora: companys de classe, professors, famosos del món de la cançó o del futbol... Tant és així que aquests models que volem imitar, models a qui ens volem assemblar (en una edat on un no se sol trobar gens a gust amb un mateix) poden ser un ajut o un problema, un estímul o una rèmora. Els pares ho saben molt bé amb la preocupació per les companyies (bones o dolentes) que tenen els seus fills.

I seguim sent imitadors quan ja som adults. Penso que mai no deixem d’emmirallar-nos amb els altres i d’imitar algunes de les seves maneres de fer per sentir-nos al dia, per sentir-nos acollits en un grup determinat, per sentir-nos a gust i a casa amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Crec que el tema de la imitació és prou important per a què el mateix Pau, com hem escoltat en la primera lectura, en lloc de dir: No heu d’imitar ningú, heu de ser vosaltres mateixos (¿es pot ser un mateix obviant la part transcendent, de comunió amb Déu, qui és el més interessat en què siguem nosaltres mateixos, únics, sense imitacions?) digui més aviat el contrari: Volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida perquè vosaltres l’imitéssiu.

Pau demana que l’imitin de la mateixa manera que el propi Jesús demana que l’imitin a Ell, qui a la vegada és imitador del Pare: el model a seguir és la manera de fer de Pau i els germans (no podem obviar que són seguidors de Jesús); de la mateixa manera com Jesús esdevé el model per a nosaltres justament per la seva vida viscuda en donació constant pels altres, fent no la seva voluntat, sinó la del Pare en tot moment i circumstància viscuda.

Joan el Baptista és recordat per l’Església com el PRECURSOR (el qui va o corre davant) de Jesús. Precursor de Jesús en el naixement i en la mort, com ens recordava la pregària del començament. Però el mateix Jesús, parlant un cop del Baptista als seus deixebles, recordarà que també ha estat, en certa manera, precursor seu en la vida.

Cert que acostumem a recordar les paraules de Joan contra fariseus i saduceus com a paraules dures i el seu estil de vida ascètic (comparats amb les paraules i els fets de Jesús) coses que potser no ens agraden gaire; però Jesús recorda, com ho fa l’Evangeli d’avui, que Joan era l’home just i recte que qüestionava la vida d’Herodes, però que seguia suscitant, amb la seva paraula i el seu testimoni, que Herodes li guardés respecte i l’escoltés de bon grat i amb perplexitat. No debades Joan portà a molts dels seus correligionaris a la conversió, preparant-los per a la vinguda del Messies. Joan fou un bon testimoni d’aquest Déu Pare que cerca els seus fills allunyats i que els convida a tornar. Joan el Baptista és també precursor en la imitació del Crist.

Per contra, Herodes cau víctima de la seva imitació paterna (prou famós pels seus excessos): és el rei i no es pot desdir del jurament que ha fet davant tothom... Ha de fer matar el Baptista, perquè un rei no pot quedar mai en entredit. I Herodies imita la gent despòtica del seu temps, que posa els propis interessos per damunt de les persones: el crític amb el règim ha de ser tallat de soca-rel, i el seu egoisme és tan gran que poc sembla importar-li que la seva filla passi de tenir la meitat del Regne a les seves mans a tenir només un cap sense vida.

Herodes o Joan, Herodies o Pau, nosaltres... a qui imitarem?